Josep Ramon Gregori i Muñoz i Olatz Etxaniz Ulazia

TV3 al País Valencià

2011-10-13T11:27:00.002+02:00

TV3 al País Valencià

10/10/11 02:00 - JOSEP RAMON GREGORI

Després de 25 anys, les emissions de TV3 al País Valencià es van interrompre el 17 de febrer passat per l'amenaça de multes importants del govern de Camps. A hores d'ara, el senyal de TV3 ha deixat pas a un fons negre, reflex o senyal de les intencions més envitricollades del govern valencià contra la nostra llengua, la seua identitat i difusió.
Quan hui dia pots veure sense cap mena de problema televisions en llengües tan llunyanes com ara el xinès, l'àrab i el rus, les institucions polítiques barren el pas –com un tribunal inquisidor anacrònic– a les emissions de TV3, que gaudeixen de l'estima de moltes valencianes i valencians. És el cas de la meua mare. Una mestressa, mare i treballadora que gaudia cada cop que emetien La Riera, la seua sèrie preferida. Ara, a moltes llars valencianes ja no poden esbargir-se de les cabòries de cada dia amb la proximitat d'una cadena que els tenia en compte i els feia sentir partícips d'una manera comuna de concebre el món mitjançant una mateixa llengua farcida d'accents diferents que encara la fan més rica i moderna. Tampoc el meu pare no podrà saber amb precisió l'oratge que farà demà al seu voltant...
Tampoc –cal ser justos i diguem-ho tot- no podem veure Canal 9 des de Catalunya. No hi ha reciprocitat ni cap mena de diàleg entre dues televisions veïnes que comparteixen una mateixa llengua. Aquesta era la intenció: destruir la normalitat que provocava l'entrada a casa d'una televisió digna i amb programes de qualitat. Des d'ací fem una crida al sentit comú del govern central perquè permeti les emissions de com més cadenes millor amb la intenció de crear una societat més plural, democràtica i lliure. Les tallades i els entrebancs són més aviat propers als governs inquisidors i antics.

Terrassa

El Punt Avui. Edició Nacional 10-10-2011 Pàgina 22

101 JUEJUS I 12 ROBAIYAT: DE LA XINA A AL-ANDALUS

2010-05-26T20:07:00.003+02:00

101 JUEJUS I 12 ROBAIYAT: DE LA XINA A AL-ANDALUS

Ramon Dachs, Anne-Hélène Suárez i Josep Ramon Gregori Any 2009 - 305 pàgines ISBN:978-84-9824-557-6

RAMON DACHS (Barcelona, 1959), poeta i escriptor, ha publicat i exposat individualment a Espanya, Franca, Mèxic, EUA i Argentina. Fins a l'exposició individua] de l'IVAM (1999), el catàleg de la qual tanca el cicle Eurásia: tot u (1978-1999), amb el català com a llengua principal; i amb l'espanyol com a tal des de llavors fins al tancament del seu cicle Transeurasia (1999-2008). També ha publicat obra pròpia en gallec i francès, i ha estat traduït a diverses llengües. Creador de l'escriptura fractal, de notable repercussió, des de 1996 té a Internet un deis primers poemaris hipertextuals del món: Intermínims-Intermínimos-Interminimes- Interminimals, que es complementa amb el seu InterTarot de Marsella (2008), recent proposta aleatòria interactiva. Insólit outsider románic de projecció internacional, ha aconseguit mantenir-se radicalment independent sense caure en la marginalitat. Des de 1991, compagina la Literatura amb l'ofici de bibliotecari documentalista. Publicacions: http://www.hermeneia.net/interminims/autor.htm

ANNE-HÉLÉNE SUÁREZ GIRARD (Barcelona, 1960) és sinòloga, llicenciada en Filologia Xinesa per la Université Paris VTJ (amb dos anys d'estada a la Universitat de Pequín), professora de xinés i de Traducció xinés-espanyol a la Facultat de Traducció i d'Interpretació de la Universitat Autónoma de Barcelona, i traductora literària i cinematogràfica de diverses Mengües europeos. Entre les seves edicions de clàssics xinesos, destaquen les de pensament antic: Lun yu, reflexiones y enseñanzas, de Confucio (Kairós, 1997), 7ao te king: libro del curso y de la virtud, de Lao Zi (Siruela, 1998 -i 3 reed.-); i les de poesía xinesa clássica: Poemas de Su Dongpo (Hiperión, 1992), 101 juejus de Xina Tang (en col·laboració amb R.D.; Alfons el Magnánim, 1997; Premi de la Crítica 1998 de institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), 99 cuartetos de Wang Wei y su círculo (Pre-textos, 2000), / / / cuartetos de Bai Juyi (Pre-textos, 2003), De la China a al-Andalus: 39 jueju y 6 robaiyat (en collaboració amb R.D. i J.R.G.; Azul, 2004) i A punto de partir: 100 poemes de Li Bai (Pre-Textos, 2005). També ha traduït obres sinològiques occidentals; entre altres: Historia del pensamiento chino, d'Anne Cheng (Ed. Bellaterra, 2002; Premio de Traducción Ángel Crespo 2003) i Cuatro lecturas sobre Zhuangzi, de Jean Francois Billeter (Siruela, 2004).

JOSEP RAMON GREGORI I MUÑOZ (Potries, València, 1970) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València i titulat superior en Llengua Àrab per l'Escola Oficial d'idiomes de València. Ha publicat, en col·laboració amb Josep Piera, 16 poemes del Divan d'Ibn Khafaja (Edicions 96, 2002) i Jardí ebri d'Ibn Khafaja (Edicions 62, 2007); en col·laboració amb R.D. i A.-H.S., De la China a al- Andalus: 39 jueju y 6 robaiyat (Azul, 2004) i 12 robaiyat d'ibn alZaqqaq de València (Reduccions, 2005); i. com a traductor únic, En la sombra de los exilios, de Basem Furat (Alfalfa, 2007). Exerceix de professor de llengua catalana a l'IES La Serreta de Rubí (Vallès Occidental), en una aula d'acollida d'alumnat nouvingut d'arreu del món.

Declaracions viscerals que provoquen xenofòbia

2008-09-10T10:38:00.000+02:00

Les desafortunades declaracions del ministre de Treball que feien referència a la supressió de treballadors i persones estrangeres en origen per afavorir els aturats «espanyols» són la mostra d'un tarannà populista, poc meditat i que atia els més baixos instints xenòfobs ara que la crisi econòmica i social truca cada cop més fort a la porta de la nostra societat consumista que agonitza. Tot i que la vicepresidenta del govern central ha rectificat, a corre-cuita, el seu col·lega de l'Hospitalet, aquestes afirmacions han obert la capsa dels trons i han fet augmentar més encara les diferències entre ciutadans de primera i de segona categoria. La política de contractació en origen és la millor manera per assegurar un flux migratori racional i amb garanties de drets i de deures. Segons els empresaris de diferents sectors econòmics, encara ens cal recórrer a la contractació en origen per fer tasques específiques com l'agricultura, el sector de l'hostaleria, serveis bàsics com la neteja de les nostres ciutats, la cura de la gent gran...

Tot plegat, ens mostra que, si reduïm aquests contractes als ciutadans i persones que vénen a treballar, això provocarà un daltabaix en el teixit econòmic del nostre país. O som tan ignorants, tanmateix, de pensar que els dissortats desocupats agafaran les feines que els estrangers nouvinguts i els que ja han adquirit la nacionalitat usurpen als espanyols vells? La resposta crec que és bastant clara. Demanem més cura i sentit comú, sisplau!

Entrevistes a Waleed Sàleh

2008-07-16T20:03:00.007+02:00

وليد صالح الخليفة
ضيف الحلقة: وليد صالح الخليفة/ أستاذ في اللغة العربية بالجامعة المستقلة
تاريخ الحلقة: 11/6/2009

- من العراق إلى إسبانيا.. رحلة التعلم والتعليم

- التعليم والترجمة أبواب مشرعة لفهم الآخر

من العراق إلى إسبانيا.. رحلة التعلم والتعليم

وليد صالح الخليفة

Pròxim Orient. Waleed Saleh
Dimarts, 3 de juny de 2008

Durada aproximada : 00:14:43

Producció Radio Vallekas - 107.5 FM, Madrid
http://audio.urcm.net/spip.php?article2610#

El jardí ebri. Ibn Khafaja إبن خفاجة بستان ثمل

2007-12-05T22:03:00.001+01:00

Jardí ebri
Tria del divan
Autor: Ibn Khafaja Col•lecció: Poesia

Antologia Del divan d’Ibn Khafaja d’Alzira, amb noves versions directes de l’àrab
Text de contraportada
« ¿Qui va ser aquest Ibn Khafaja amb l’obra del qual Piera i Gregori de nou ens obsequien? Va ser moltes coses i un gran poeta per damunt de tot. Nascut l’any 1058, els seus noms de família han servat per sempre el record del seu origen: al-Jazirí, és a dir, “el d’Alzira”, i ax-Xuqrí, que volia dir “el del Xúquer”. Però amb el seu art es va guanyar encara el sobrenom d’al-Jannan o “el Jardiner”. Ibn Khafaja va gaudir de fama en vida i els seus versos van ser reproduïts pels arabòfons de seguida i en bon nombre de divans (…) Gregori i Piera han jugat a pleret amb les paraules, tot teixint un subtil joc de complicitats amb l’il•lustre home del Xúquer, versificant de nou i lliures de cotilles acadèmiques, transformant-se ells mateixos en andalusins i poetes que ara ens brinden el seu art en català ». Dolors Bramon (pròleg).
• GènerePoesia
• EAN9788429760651
• Traducció:Josep Piera i Josep R. Gregori
• PròlegDolors Bramon
Una antologia excepcional, traduïda directament de l'àrab per Josep Piera, amb la col•laboració de Josep R. Gregori

Entrevista al diari " El Punt"

2007-10-29T19:31:00.000+01:00

L'ENTREVISTA

> JOSEP GREGORI: «Els diem que el català els obrirà portes»

-Gregori és llicenciat en filologia catalana i ja té vuit anys d'experiència al capdavant d'aules d'acollida, espais pensats per introduir els alumnes immigrats a l'aprenentatge en català. Com se li va ocórrer dissenyar un lloc web per completar la formació presencial dels alumnes?–
-«Tot va començar com un recurs personal, perquè jo sóc molt despistat i la pàgina web em servia per organitzar els recursos virtuals que descobria.»

-Què s'hi pot trobar, en aquest espai d'internet, que està traduït a llengües com ara l'àrab i el rus?–
-«És una barreja de tot; hi ha des de llocs geogràfics, perquè els alumnes els puguin conèixer, fins a material de consulta com ara diccionaris, traductors i guies de conversa, direccions d'ambaixades i curiositats esportives. L'objectiu és tenir tot de material específic per a l'aula d'acollida per ajudar els alumnes, els professors i també les famílies.»

-El web ha estat un dels motius pels quals han rebut un dels cinc guardons de la quarta edició del premi Francesc Candel. Reben moltes visites a la pàgina?
-«No ho hem comptat encara, però rebem comentaris. Els alumnes la visiten però potser no hi escriuen tant. L'objectiu és triar bé el material, i no posar-hi coses perquè sí. No hem fet aquest web de cara a la galeria.»

-El guardó rebut també reconeix la feina de totes les aules d'acollida, ja que actualment n'hi ha més de 1.100 a Catalunya. Com definiu aquest espai?
-«Som el primer pas de benvinguda i és un recurs que està bé, tot i no ser perfecte. A l'aula acollim el degoteig d'alumnes que arriben a mesura que els immigrats van fent reagrupaments familiars.»

-Quin és l'últim nen que ha arribat a l'institut?–
-«Una nena polonesa de 14 anys. Aquí a Rubí fa cinc o sis anys rebíem sobretot nois i noies del Marroc; ara la majoria són llatinoamericans o europeus de l'est. Ara tenim uns vint alumnes.»

-Alguns arriben analfabets.–
-«Sí, alguns infants que vénen del nord d'Àfrica tenen manca d'escolarització, però de la Xina o de l'est ens arriben amb un nivell molt bo en ciències, anglès i matemàtiques.»

-Teniu més dificultat per ensenyar el català als infants d'origen sud-americà?–«
-Els llatinoamericans són més reticents a aprendre'l, perquè no entenen per què és important. A Rubí, veuen que en el 99% dels casos poden parlar en castellà i els entenen. Però, a banda que el català és la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, també els diem que l'ensenyem perquè els obrirà portes.»

-Amb dos anys, que és el període màxim que un infant pot estar a l'aula, aconseguiu els objectius fixats?–«
-No som supermans; ja ens agradaria continuar fent el seguiment als alumnes. Voldríem que poguessin estar-hi més de dos anys, si és que cal, i adaptar-los gradualment a la resta de classes. Però per això calen més recursos, més professorat i menys ràtio d'alumnes a la resta de classes.»

-Un exemple de progrés d'un infant i d'una decepció.–«
-Dos alumnes romanesos, que en un trimestre van aprendre bé el català i ara fan batxillerat. I les decepcions vénen a vegades, quan t'adones que el que els donem a l'aula i el currículum de la classe són massa dispars.»

-Què fareu amb els 3.000 euros del premi?–
-«Volem comprar un canó de projecció i adequar la classe, dignificar-la.»

MAR CARRERA

JOSEP GREGORI
Tutor de l'aula d'acollida de l'institut d'educació secundària La Serreta de Rubí

La Fundació Lluís Carulla ha decidit reconèixer la tasca d'integració que fa l'aula d'acollida de l'IES La Serreta de Rubí a través d'un dels cinc premis Francesc Candel. Gregori és l'ànima de l'aula i l'impulsor d'un lloc web que proposa recursos de tot tipus a alumnat i al professorat.

Vallès Occidental
27/10/2007

Top manta

2007-07-04T11:53:00.000+02:00

Top manta

La ciutat de Terrassa és una ciutat antigament industrial i que cada cop està esdevenint destinació de molta gent del cercle metropolità de Barcelona pels preus una mica més econòmics per a l’adquisició d’un vivenda digna . Moltes parelles i joves “poden” aconseguir un piset després de fer el casament necessari amb els bancs que els sedueixen pertot arreu. Terrassa, sens dubte, és ara un ciutat d’acollida, també per la població de fora de Catalunya i d’Espanya, com ara la gran munió de joves africans que deambulen tristos per la nostra ègara moderna.

L’altre dia ,era a una cafeteria qualsevol prenent un cafè i fullejant un diari mentre petava la xerrada amb un cambrer equatorià d’allò més simpàtic. De sobte, va entrar silenciosament i amb molta educació un vailet que semblava senegalès. Em sonava el seu bonic rostre pel centre de la vila venent pel•lícules i CDs d’amagat de la policia i amb una bossa blanca- de pau- enllestida per fer-se escàpol de la policia que , sovint, els deixa fer perquè coneixen com viuen i com en pateixen.

Però abans d’entrar, el jove del top manta va escorcollar el bar per veure si havia l’amo. El cambrer em va dir que els podien clavar una multa al propietari i al client si els enxampessin comprant aquesta mercaderia il•legal. Un cop el senegalès va veure que el cambrer li deia amb els ulls que el cap no hi era, va entrar per oferir silenciosament els seus productes. Això sí, no compreu mai una pel•lícula perquè sovint no es veu res!

El problema, en definitiva, no és pas l’immigrant del top manta que es busca la vida com pot sinó més aviat qui l’explota i esclavitzat. Caldria també ser més curós amb l’entrada dels estrangers i no abocar-los a una present i futur d’il•legalitat continu i contraproduent. Som un país tradicionalment d’acollida però no hem de ser una Catalunya explotadora per mantenir el nostre malaltís ritme de cobdícia consumista.

Colp d’estat a Palestina

2007-06-19T20:22:00.001+02:00

Colp d’estat a Palestina

La hipocresia dels dirigents polítics arriba a extrems insospitats i sempre ens sorprèn una vegada rere altra. Una doble mesura de veure i analitzar les decisions de tot un poble ha capgirat el govern democràtic palestí.

Recordem- per si no se sap- que el partit Hamas va guanyar netament les eleccions del passat març de 2006 amb tota mena d’observador internacionals. Després d’aquest triomf clar a les urnes, Israel, el seu aliat a la zona que és els Estats Units i la Unió europea ,van declarar un bloqueig econòmic a l’Autoritat palestina de Mahmud Abbàs perquè deixés la població entre l’espasa i la paret i provoqués, de retruc, que el primer ministre trenqués les relacions amb Ismaïl Haniyeh i va causar la dissolució del Consell de seguretat nacional. Ha sagnat la infraestructura de la població: hospitals, arribada de queviures, sous de l’aparell administratiu. Tot plegat, un excel•lent brou deliciós per cuinar un àpat agredolç de terror i de derrocament d’un règim lliurement escollit a les urnes.

La situació a la franja de Gaza és insostenible i ara la comunitat internacional- cínicament- ha esperat fins a la desesperació de la població i al rescalfament de les veus més extremes que han cercat empara en la religió.

Tot ha estat una jugada d’escacs ben sargida des dels despatxos europeus i americans fins a aconseguir introduir un nou primer ministre , Sàlim Fayyad, fidel als dictats de Washington.
Josep Ramon Gregori

parlem-ne ara!

2007-06-18T14:25:00.000+02:00

Escolteu aquesta cancó " el camí cap a nosaltres", de Cesc Freixas

2007-06-04T21:03:00.000+02:00

Va arribar l'estiu / amb el cafè d'aquell matí, / escoltant Serrano i Jara / davant del quadre / que vas pintar a Jenín. // València es desbordava / de tendresa aquella nit, / començava a sortir el sol / amb el tramvia / de camí cap a Aberdeen. // Després de parar a Niça / on vaig fer nit per descansar, / en algun quiosc de Sàsser / vaig comprar / el bitllet cap a Güímar. // Amb Ajaccio a la mirada / vaig fer escala a Bilbao, / despertava a un altre cel / dins la vesprada, / i Santiago es veia immens. // En el camí cap a nosaltres / no hi ha més món que el que volem,/ no hi ha més lloc del que tracem. // En el camí cap a nosaltres / el somriure serà l'arma, / el nord, el lloc i l'abraçada. // L'última batalla / la vam perdre / en el primer comiat. // Gairebé al mateix temps / que amb tu lliscava el pinzell, / coneixia Galeano / i Jean-Paul Sartre / fent del maig un lloc etern. // Va ser prop d'El Aaiun, / allà, on vaig perdre el compte, ja, / de les voltes, dels camins, / fins arribar / a les portes de Jenín. // En el camí cap a nosaltres...

La doctora Olaz Etxaniz

2007-05-30T22:10:00.000+02:00

Gràcies, Can Ruti
EDUARDO BALLESTEROS. BADALONA (BARCELONÈS)..
Recentment he patit la pèrdua d'un ésser molt estimat, la meva mare. Han estat mesos a cavall entre l'hospital i la casa, la casa i l'hospital, en aquest cas el de Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona, concretament a la planta d'oncologia. Aquesta maleïda malaltia. Fins quan? Des d'aquí vull donar el meu agraïment al personal d'aquesta hospital (zeladors, personal de neteja, infermeres, auxiliars, personal mèdic, fisioterapeutes, etc.) per la seva feina, en molts casos més enllà de les seves funcions estrictament encomanades, encara que el meu agraïment especial cap a la doctora Etxaniz, amb qui ma mare, la Victoria, va dipositar tota la seva confiança per lluitar fins a l'últim moment, com ho va fer. Victoria, gràcies per haver viscut.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2418787

ARTICLES مقالات

2007-05-01T10:55:00.002+02:00

Valencians i marroquins: un retrobament antic i rural.

L’arribada d’alumnes procedents d’altres països és un fet enriquidor si les escoles compten amb una sèrie de recursos; si no, tot esdevé un desgavell que s’esmena de pressa i amb poc èxit. No m’estendré pas en la mancança de recursos ni en els dissortats atemptats terroristes comesos per una colla de bojos analfabets i venjatius .

Primer de tot, hem de bandejar els tòpics absurds i anar molt en compte- això sí- amb les afirmacions poc matisades que ens poden dur a crear una idea equivocada de d’ideari personal dels nostres veïns africans del nord.

Penso- humilment i sincera- que els valencians arribats a Catalunya com a treballadors i treballadores al món de l’educació, podem o coneixem millor que alguns catalans de ciutat la situació i vivència del poble àrab. L’ambient del carrer, el tarannà quotidià ens porta a enllaçar-nos amb el món rural. Nosaltres els valencians de Catalunya hem recuperat a la ciutat, a la gran metròpoli catalana i europea del nord el món antic, de la infantesa , gràcies a la contínua arribada d’un món rural, popular ple de colors, aromes i sentiments nous.
El seu món tradicional arriba al nostre món malalt, atrafegat i bojament competitiu. La riquesa cultural i humana , però, el seu " al•licient " econòmic obliga- fins i tot a les entitats bancàries- a fer-los ofertes adients a les seves característiques més personals i abans menystingudes. Sortosament ja ha quedat ben enrere l’estúpida idea que ens treien la feina. Són ells qui ens pagaran les nostres pensions i mantindran l’estat del benestar tan desitjat i esperat per tot arreu. Aquest antics dimonis amb banyes mantindran l’escola pública dempeus, amb més recursos en el futur, amb més colors, aromes i somriures nous de cada dia. L’arribada a les nostre escoles és un nou començament pel nostre país per dir-nos cap a on volem anar: qui som , què parlem i què estimem.
Com a valencià, també la seva llengua em porta als carrers del poble i als camps, als ormeigs del camp, a les sèquies de l’estiu; a un nou món català farcit d’antics i novells mots mil•lenaris que reneixen ara amb més força que mai.

Josep Ramon Gregori

Avui sóc libanès.

El fum ,la sang i l’odi ens barren el camí cap a Trípoli des de Damasc. El ferotge israelià devora com un voltor famolenc el David del Líban i arrabassa tot el poble de casa i els regala la mort, la fam i la solitud al capvespre dels llessamins. El món, tanmateix, resta callat entre els fumerals de les bombes que cauen sobre els nadons beirutins i els omplen de foc. És com si tot estigués de vacances i aliè als problemes quotidians. Dirigents politics i multinacionals , amb corbates ben lligades i nusos impecables, deixen anar a lloure els seus perfilats serrells per l’onmipresent aire condicionat. Impassibles, demanen prudència al poble. Res ja no els importa, ja que posseeixen sucosos contractes signats per controlar l’or negre de la zona. Europa, la nostra, segueix l’estela dels poderosos per no quedar gaire lluny de la taula on hi ha el gran pastís que seductor se’ls presenta amb cireretes de sang i dolor.

Aquest estiu no podrem passejar pas pels vostres carrers i atzucacs, tot i que per defensar-vos travessaríem els profunds sots de la carretera de Damasc per lluitar i ser testimoni de la bogeria militar i anacrònica de la força com a raó. Els camins, doncs, són dreceres són lligams naturals i amics que cerquen l’amistat, la pau i la coneixença per bandejar la mediocritat i l’oblit. La ferralla no es deixarà obrir la porta del palau de Beit ed-din per escoltar la veu avellutada de la libanesa Fairouz . Enguany no farem safareig amb la vostra gent pel port de Trípoli lentament cap al capvespre. Tot se’ n va en orris, però esperem refer dels enderrocs moderns carrers plens de llum i esperança. Avui, doncs, em sento i recorro amb vosaltres el camí que enllaça Beirut amb Damasc.
No, no anirem a Beirut ni a Damasc , on espera ballant la bonica Olfat vestida de roigs vestits de cirera. Avui, més que mai, ens sentim libanesos...

Josep Ramon Gregori

La polèmica està servida
• Els islamistes han posat el crit al cel davant una proposta de simplificar l'àrab de l'Alcorà

Article de DOLORS Bramon
Professora d'estudis islàmics.
¿La complexitat de la llengua de l'Alcorà és una de les causes del declivi del món àrab a l'època moderna? ¿Cal simplificar-la i adaptar- la als temps actuals? Els nombrosos arcaismes que conté l'han convertit en impracticable per a la gent del
carrer... Aquestes i altres qüestions es plantegen a l'obra El sabre i la coma (2004), del periodista i presentador televisiu, antic funcionari de la UNESCO a París (1980-2001) i exsubsecretari del Ministeri de Cultura a Egipte (2002-2006), Cherif Choubachy, obligat a dimitir arran d'aquesta publicació. La tempesta mediàtica sorgida en el món arabòfon, i atiada pels que es diuen servadors de la tradició, s'ha traslladat a França amb motiu de la seva recent traducció.
L'autor explica en la introducció com va arribar a llençar aquest crit d'alarma: examinant el palmarès de les quinze llengües més parlades al món en el World Almanach del 2001, no va trobar l'àrab situat en quart lloc, després del mandarí, l'espanyol i l'anglès, tal com succeïa a les edicions precedents. En va descobrir el perquè quan va consultar el quadre de les prop de dues-centes trenta llengües parlades per més de deu milions de persones i va constatar que l'àrab hi apareixia subdividit en algerià, egipci, marroquí, tunisenc, etcètera. El World Almanach no considera l'àrab clàssic com un vehicle de comunicació quotidià, és a dir, com una llengua oral, sinó que creu que ha quedat relegat a un idioma de lectura, cosa que, a parer dels seus especialistes, l'equipara a una llengua morta.
¿Això és així? Gairebé. L'àrab es- tàndard, també anomenat clàssic o literari, és la llengua que es parlava a l'Aràbia al segle VII i la que es va utilitzar per escriure l'Alcorà. Però la veritat és que, de l'Atlàntic a l'Iran i a l'Índia, i de la Mediterrània als territoris del sud del Sàhara, els nombrosos dialectes han anat dividint aquesta llengua fins a deixar el seu coneixement a mans d'un grapat d'erudits. Les regles fonamentals de l'àrab clàssic, que no han evolucionat des de fa quinze segles, constitueixen un ròssec important. La combinació de, generalment, tres consonants de les vint-i-vuit de què consta el seu alfabet dóna lloc a una arrel, la qual expressa una idea i, amb l'addició d'altres consonants, vocals i signes ortogràfics, es formen els diferents termes verbals i nominals. Com que s'escriu sense vocals, sovint un mateix grup de consonants pot arribar a tenir deu significats diferents. Molts dels verbs tenen la conjugació irregular, el nombre pot ser singular, dual i plural, i els substantius es declinen segons el cas.

AMB LA PRESA de contacte amb el món occidental, es va arribar a un ús gairebé absolut de paraules estrangeres en la formació de neologismes i, contra aquest abús, Ibrahim al-Jazigí va publicar La llengua dels diaris (1901) on va defensar l'àrab clàssic enfront dels dialectalismes i va proposar un vocabulari d'unes tres mil paraules per a tota la premsa àrab. Això no obstant, i malgrat un segon intent d'unificació per part d'una comissió presidida pel també egipci Taha Hussein després de la segona guerra mundial, els resultats no han estat del tot satisfactoris i els dialectes actuals constitueixen sovint una barrera entre tots aquells que parlen àrab avui. Les diferències radiquen sobretot en el lèxic i s'accentuen segons el diferent estatus social dels parlants. Les obres literàries són només en llengua clàssica i la literatura dialectal és pràcticament inexistent perquè, en passar per la impremta, els editors regularitzen la llengua partint del criteri clàssic, com ha estat el cas de Les mil i una nits.
Però tampoc no pot parlar-se de l'existència de només dues menes d'àrab, el clàssic i el dialectal, perquè hi ha molts graons en l'escala lingüística. Davant d'aquesta situació, pot donar-se el cas d'un professor universitari que escriu una obra i que, quan dóna classe, baixa el nivell de llengua a un grau menys literari i que seguirà baixant-lo quan conversi amb la família i més encara quan surti al carrer, saludi un vianant o parli amb el cambrer d'un cafè. Arribat al graó d'ús més vulgar, possiblement tornarà a utilitzar l'àrab més culte quan trobi algun col.lega i, en tornar a casa, tornarà a baixar el nivell sense arribar a les cotes del carrer. Tot això ho farà d'una manera automàtica. En aquesta situació, les persones educades i instruïdes poden recórrer tota l'escala lingüística, pujant- la o baixant-la, segons a qui s'adrecin, però no al revés. En altres paraules, la gran majoria dels que parlen àrab només coneixen el dialecte propi del seu país i les diferències entre uns i altres són cada vegada més grans.

NO HA d'estranyar, per tant, el toc d'atenció fet per Cherif Choubachy, ni tampoc que, amb l'augment dels islamismes, la polè- mica estigui servida. L'islam més reaccionari ha posat el crit al cel i sosté que tot intent de modificar la llengua que consideren sagrada perquè fou la triada per Déu per fer arribar a la humanitat l'última revelació, constitueix un sacrilegi. Alguns provocadors l'acusen de voler imposar l'alfabet llatí quan, tal com es va fer a Israel amb l'hebreu bíblic, el que proposa és simplificar les estructures morfològiques, gramaticals i sintàctiques, suprimir el dual, començar les frases pel subjecte i establir una llengua de compromís, amb una mena de denominador comú a tots els parlars i dialectes existents.