L’arribada d’alumnes procedents d’altres països és un fet enriquidor si les escoles compten amb una sèrie de recursos; si no, tot esdevé un desgavell que s’esmena de pressa i amb poc èxit. No m’estendré pas en la mancança de recursos ni en els dissortats atemptats terroristes comesos per una colla de bojos analfabets i venjatius .
Primer de tot, hem de bandejar els tòpics absurds i anar molt en compte- això sí- amb les afirmacions poc matisades que ens poden dur a crear una idea equivocada de d’ideari personal dels nostres veïns africans del nord.
Penso- humilment i sincera- que els valencians arribats a Catalunya com a treballadors i treballadores al món de l’educació, podem o coneixem millor que alguns catalans de ciutat la situació i vivència del poble àrab. L’ambient del carrer, el tarannà quotidià ens porta a enllaçar-nos amb el món rural. Nosaltres els valencians de Catalunya hem recuperat a la ciutat, a la gran metròpoli catalana i europea del nord el món antic, de la infantesa , gràcies a la contínua arribada d’un món rural, popular ple de colors, aromes i sentiments nous.
El seu món tradicional arriba al nostre món malalt, atrafegat i bojament competitiu. La riquesa cultural i humana , però, el seu " al•licient " econòmic obliga- fins i tot a les entitats bancàries- a fer-los ofertes adients a les seves característiques més personals i abans menystingudes. Sortosament ja ha quedat ben enrere l’estúpida idea que ens treien la feina. Són ells qui ens pagaran les nostres pensions i mantindran l’estat del benestar tan desitjat i esperat per tot arreu. Aquest antics dimonis amb banyes mantindran l’escola pública dempeus, amb més recursos en el futur, amb més colors, aromes i somriures nous de cada dia. L’arribada a les nostre escoles és un nou començament pel nostre país per dir-nos cap a on volem anar: qui som , què parlem i què estimem.
Com a valencià, també la seva llengua em porta als carrers del poble i als camps, als ormeigs del camp, a les sèquies de l’estiu; a un nou món català farcit d’antics i novells mots mil•lenaris que reneixen ara amb més força que mai.
Josep Ramon Gregori
Avui sóc libanès.
El fum ,la sang i l’odi ens barren el camí cap a Trípoli des de Damasc. El ferotge israelià devora com un voltor famolenc el David del Líban i arrabassa tot el poble de casa i els regala la mort, la fam i la solitud al capvespre dels llessamins. El món, tanmateix, resta callat entre els fumerals de les bombes que cauen sobre els nadons beirutins i els omplen de foc. És com si tot estigués de vacances i aliè als problemes quotidians. Dirigents politics i multinacionals , amb corbates ben lligades i nusos impecables, deixen anar a lloure els seus perfilats serrells per l’onmipresent aire condicionat. Impassibles, demanen prudència al poble. Res ja no els importa, ja que posseeixen sucosos contractes signats per controlar l’or negre de la zona. Europa, la nostra, segueix l’estela dels poderosos per no quedar gaire lluny de la taula on hi ha el gran pastís que seductor se’ls presenta amb cireretes de sang i dolor.
Aquest estiu no podrem passejar pas pels vostres carrers i atzucacs, tot i que per defensar-vos travessaríem els profunds sots de la carretera de Damasc per lluitar i ser testimoni de la bogeria militar i anacrònica de la força com a raó. Els camins, doncs, són dreceres són lligams naturals i amics que cerquen l’amistat, la pau i la coneixença per bandejar la mediocritat i l’oblit. La ferralla no es deixarà obrir la porta del palau de Beit ed-din per escoltar la veu avellutada de la libanesa Fairouz . Enguany no farem safareig amb la vostra gent pel port de Trípoli lentament cap al capvespre. Tot se’ n va en orris, però esperem refer dels enderrocs moderns carrers plens de llum i esperança. Avui, doncs, em sento i recorro amb vosaltres el camí que enllaça Beirut amb Damasc.
No, no anirem a Beirut ni a Damasc , on espera ballant la bonica Olfat vestida de roigs vestits de cirera. Avui, més que mai, ens sentim libanesos...
Josep Ramon Gregori
La polèmica està servida
• Els islamistes han posat el crit al cel davant una proposta de simplificar l'àrab de l'Alcorà
Article de DOLORS Bramon
Professora d'estudis islàmics.
¿La complexitat de la llengua de l'Alcorà és una de les causes del declivi del món àrab a l'època moderna? ¿Cal simplificar-la i adaptar- la als temps actuals? Els nombrosos arcaismes que conté l'han convertit en impracticable per a la gent del
carrer... Aquestes i altres qüestions es plantegen a l'obra El sabre i la coma (2004), del periodista i presentador televisiu, antic funcionari de la UNESCO a París (1980-2001) i exsubsecretari del Ministeri de Cultura a Egipte (2002-2006), Cherif Choubachy, obligat a dimitir arran d'aquesta publicació. La tempesta mediàtica sorgida en el món arabòfon, i atiada pels que es diuen servadors de la tradició, s'ha traslladat a França amb motiu de la seva recent traducció.
L'autor explica en la introducció com va arribar a llençar aquest crit d'alarma: examinant el palmarès de les quinze llengües més parlades al món en el World Almanach del 2001, no va trobar l'àrab situat en quart lloc, després del mandarí, l'espanyol i l'anglès, tal com succeïa a les edicions precedents. En va descobrir el perquè quan va consultar el quadre de les prop de dues-centes trenta llengües parlades per més de deu milions de persones i va constatar que l'àrab hi apareixia subdividit en algerià, egipci, marroquí, tunisenc, etcètera. El World Almanach no considera l'àrab clàssic com un vehicle de comunicació quotidià, és a dir, com una llengua oral, sinó que creu que ha quedat relegat a un idioma de lectura, cosa que, a parer dels seus especialistes, l'equipara a una llengua morta.
¿Això és així? Gairebé. L'àrab es- tàndard, també anomenat clàssic o literari, és la llengua que es parlava a l'Aràbia al segle VII i la que es va utilitzar per escriure l'Alcorà. Però la veritat és que, de l'Atlàntic a l'Iran i a l'Índia, i de la Mediterrània als territoris del sud del Sàhara, els nombrosos dialectes han anat dividint aquesta llengua fins a deixar el seu coneixement a mans d'un grapat d'erudits. Les regles fonamentals de l'àrab clàssic, que no han evolucionat des de fa quinze segles, constitueixen un ròssec important. La combinació de, generalment, tres consonants de les vint-i-vuit de què consta el seu alfabet dóna lloc a una arrel, la qual expressa una idea i, amb l'addició d'altres consonants, vocals i signes ortogràfics, es formen els diferents termes verbals i nominals. Com que s'escriu sense vocals, sovint un mateix grup de consonants pot arribar a tenir deu significats diferents. Molts dels verbs tenen la conjugació irregular, el nombre pot ser singular, dual i plural, i els substantius es declinen segons el cas.
AMB LA PRESA de contacte amb el món occidental, es va arribar a un ús gairebé absolut de paraules estrangeres en la formació de neologismes i, contra aquest abús, Ibrahim al-Jazigí va publicar La llengua dels diaris (1901) on va defensar l'àrab clàssic enfront dels dialectalismes i va proposar un vocabulari d'unes tres mil paraules per a tota la premsa àrab. Això no obstant, i malgrat un segon intent d'unificació per part d'una comissió presidida pel també egipci Taha Hussein després de la segona guerra mundial, els resultats no han estat del tot satisfactoris i els dialectes actuals constitueixen sovint una barrera entre tots aquells que parlen àrab avui. Les diferències radiquen sobretot en el lèxic i s'accentuen segons el diferent estatus social dels parlants. Les obres literàries són només en llengua clàssica i la literatura dialectal és pràcticament inexistent perquè, en passar per la impremta, els editors regularitzen la llengua partint del criteri clàssic, com ha estat el cas de Les mil i una nits.
Però tampoc no pot parlar-se de l'existència de només dues menes d'àrab, el clàssic i el dialectal, perquè hi ha molts graons en l'escala lingüística. Davant d'aquesta situació, pot donar-se el cas d'un professor universitari que escriu una obra i que, quan dóna classe, baixa el nivell de llengua a un grau menys literari i que seguirà baixant-lo quan conversi amb la família i més encara quan surti al carrer, saludi un vianant o parli amb el cambrer d'un cafè. Arribat al graó d'ús més vulgar, possiblement tornarà a utilitzar l'àrab més culte quan trobi algun col.lega i, en tornar a casa, tornarà a baixar el nivell sense arribar a les cotes del carrer. Tot això ho farà d'una manera automàtica. En aquesta situació, les persones educades i instruïdes poden recórrer tota l'escala lingüística, pujant- la o baixant-la, segons a qui s'adrecin, però no al revés. En altres paraules, la gran majoria dels que parlen àrab només coneixen el dialecte propi del seu país i les diferències entre uns i altres són cada vegada més grans.
NO HA d'estranyar, per tant, el toc d'atenció fet per Cherif Choubachy, ni tampoc que, amb l'augment dels islamismes, la polè- mica estigui servida. L'islam més reaccionari ha posat el crit al cel i sosté que tot intent de modificar la llengua que consideren sagrada perquè fou la triada per Déu per fer arribar a la humanitat l'última revelació, constitueix un sacrilegi. Alguns provocadors l'acusen de voler imposar l'alfabet llatí quan, tal com es va fer a Israel amb l'hebreu bíblic, el que proposa és simplificar les estructures morfològiques, gramaticals i sintàctiques, suprimir el dual, començar les frases pel subjecte i establir una llengua de compromís, amb una mena de denominador comú a tots els parlars i dialectes existents.
0 comentarios:
Publica un comentari